Satisfets a la vida i en el treball

Fa uns mesos us vam proposar des del mur de Facebook de la Trueta participar en una enquesta en el marc d’una investigació sobre la satisfacció a la vida i en el treball de persones amb malaltia mental. L’objectiu era comparar un grup de població sense trastorn mental amb els treballadors del Centre Especial de Treball (CET) de la Fundació Humanitària Dr. Trueta. Les conclusions de l’estudi han corroborat la hipòtesi de la qual es partia: que no hi ha diferències significatives entre el grau de satisfacció d’un i altre grup.

Els voluntaris internacionals de la Trueta Peter Kaman i Nicola Pellegrino han posat punt i final a la seva estada a Vic amb aquesta investigació. Un estudi que conclou que la teràpia ocupacional, combinada amb els tractaments mèdic i farmacològic dels malalts mentals, és un recurs eficient i juga un paper important en l’èxit del tractament.

Més enllà dels beneficis laborals que pot oferir la teràpia ocupacional, aquesta també incideix en l’àmbit social. Els usuaris surten de casa, s’obren a noves rutines i noves coneixences, veuen que no estan sols i que no són els únics, accepten millor el què els passa, els permet sentir-se útils en la societat… Tot plegat té un efecte positiu en l’autoestima, la satisfacció de la vida i la moral d’aquestes persones.

Tot plegat permet concloure que els treballadors del CET El Merma tenen una estabilitat a la vida diària i una bona qualitat de vida. I això, és sens dubte, la millor recompensa de la nostra tasca.

 

 

L’Atelier Trueta segons Vera da Silva Carita

La Vera da Silva Carita és un dels tres estudiants europeus que des de fa uns mesos, i a través del projecte Aurora, fan voluntariat a la Fundació Humanitària Dr. Trueta. La seva estada s’està desenvolupant en bona part a l’Atelier Trueta.

La Vera ha reflexionat recentment sobre aquesta experiència al blog dels voluntaris. Us deixem el seu testimoni.

Lets meet ATELIER from Fundació Humanitària Dr. Trueta

Des d’on jo sóc

En Xavier Pujols té 28 anys i en fa vuit que està vinculat a la Trueta, primer com a voluntari i des de 2007 com a treballador del Centre Especial de Treball que la Fundació té a Berga. Ell és el protagonista d’un vídeo que us volem fer arribar i que desitgem s’escampi arreu perquè és tota una lliçó de vida.

En Xavi té paràlisi cerebral des dels tres mesos. La seva vida i la d’aquells que l’envolten s’ha vist trastocada per la malaltia però això no li ha impedit fer tot allò que ha desitjat. I en el cas d’en Xavi no parlem de qualsevol cosa. Vol dir viatjar, anar a concerts, volar en parapent i moltes coses més.

No en va es defineix com una persona molt activa i reconeix que li agrada “provar coses noves i atrevir-me davant qualsevol repte”. També s’atreveix amb la gent nova, i pensa que de “tothom s’aprèn alguna cosa”.

És amic i fan del grup Lax’n’Busto, a qui segueix per tot arreu des de 2005 anant a concerts i a sopar plegats. “Ens ho passem genial!!”, confessa.

Cada dilluns al matí en Xavi agafa un autobús per anar de casa seva, al Berguedà, fins a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Allà fa de voluntari amb els nens que es troben en la seva mateixa situació que ell o que pateixen altres malalties jugant amb ells a la sala de jocs o a la seva habitació.

Un tarda a la setmana fa natació i a partir de la primavera, amb l’arribada del bon temps, fa teràpia amb cavalls una altra tarda.

Projectes de reinserció laboral com els de la Fundació Humanitària Dr. Trueta permeten a gent com en Xavi tenir una certa dependència econòmica. A nivell familiar, en Xavi també ha aconseguit el seu propi espai gràcies a projectes d’assistència personal com els d’ECOM.

Actualment el seu desig és independitzar-se i viure “al meu pis”. No sap quan ho podrà fer perquè per obtenir-lo s’han de fer diverses gestions però és el seu pròxim objectiu.

Frases per reflexionar d’un usuari del Centre Especial de Treball de la Trueta

Un usuari del Centre Especial de Treball reciclant medicaments
Un usuari del Centre Especial de Treball reciclant medicaments

Amb la solidaritat a flor de pell netegem la nostra consciència tot netejant el món d’injustícies.

El treball, el nostre inconstant aliat, moralitza els fantasmes de la nostra ment.

La fi és el final i l’ecologia l’inici i la reconciliació amb la terra. És per això que a la Fundació reciclem il·lusions tot mimant el planeta.

La pobresa camina darrere els nostres passos i dels passos dels nostres temps i aquí ens treballem els ànims perquè no ens atrapi.

La crisis revifa la precarietat econòmica de l’entitat que s’ha de vestir de captaire i arrossegar l’enginy per madurar present i futur.

La sang de la justícia que hi ha en les nostres venes corre gràcies a la força incansable que dóna el nostre cor sostenible a l’egoisme.

El companyerisme és la nostra bandera que teixim plegats i que pintem amb el color de l’amistat.

A la Trueta tenim els monstres de la nostra psicologia pacificats i en harmonia els d’un amb els de l’altre ja que ens mostren les seves cares.

Quan pugis al llunyà quart pis una i altra vegada portant la bombona per guanyar quatre duros t’adones de que el quart món existeix, és per això que molt més de quatre vegades la impotència truca a la nostra porta ja que no el podem guanyar.

Carles A. S.

El carnaval

Tinc 35 anys i sóc esquizofrènic paranoic. Diagnosticat fa poc mes d’un any. Aquesta malaltia és un trastorn de la personalitat, una distorsió del pensament. Els que la patim tenim freqüentment el sentiment d’estar controlats per forces estranyes. Posseïm idees delirants que poden ser extravagants, com l’alteració de la percepció i autisme entès com aïllament.

I aquí em trobava jo, amb alguns d’aquest símptomes, tancat en una habitació durant molt de temps, sense poder sortir, aïllat, incomunicat, sense medicació que em controlés. Tota una vida amb la malaltia on alts i baixos eren la tònica de la meva existència. Com un carnaval en països de fred i boira, sense trobar una sortida, sense poder-me treure la màscara de guix i poder ser jo mateix. Veient imatges irreals, sons ficticis, rialles, xiscles, tot amb un to de menyspreu i mofa. Dia i nit, sense parar. Sense una pausa per poder descansar. Fins que el final vaig entendre que em passava alguna cosa i vaig començar el tractament farmacològic. Un tractament que el principi em va fer baixar més avall d’on em trobava, però que a poc a poc anava pujant a les esferes més altes i poder-me trobar molt millor.

I aquí va ser quant em van parlar de la Fundació Humanitària Doctor Trueta. Una Fundació on la base fonamental és el reciclatge de medicament i enviament de material sanitari al Tercer Món. Sabia que existia la Fundació però no em veia amb ganes de poder realitzar una feina amb un horari establert. Estava espantat, atemorit, com un nen el primer dia de col·legi amb bata nova. Hi vaig anar. Vaig reunir forces i hi vaig anar. No recordo quant medicament vaig reciclar, segur que poc. Però en aquell moment era més important poder mantenir l’horari, fer-me amb els companys nous. Tenia por de no ser acceptat.

Els mesos han passat, jo em trobo més bé. Surto al carrer i cada dia, menys els dimecres, treballo a la Trueta com a voluntari. He trobat bons amics, m’ajuden a superar les meves pors. Aguanto l’hora que vaig a treballar prou bé. Estic content d’haver començat a fer de voluntari a la Fundació. Ara, amb la medicació, sembla que el Carnaval de la ment ja no és tant fort. Estic content, me n’estic sortint amb forces i ajuda de tothom.

I la pregunta és… Quins canvis hi ha hagut durant l’abans i el després d’estar a la Trueta?

Doncs molts, abans era com si estigués tancada en un castell i només sortia per treure la meva estimada gossa a passeig. Em costava molt relacionar-me amb les persones, només intercanviava quatre paraules amb la gent que tenia gossos, (almenys hi veia alguna cosa en comú, que també els hi agradaven els animals). Però amb la resta de la gent, jo sentia una por estranya, potser perquè em notava diferents a elles. Jo tot el dia a casa, tenint cura de la neteja i després passejar la gossa, és que no podia tenir tema amb ningú.

Potser, el principal problema era que no estava bé amb mi mateixa i llavors……… va sortir la feina a Trueta. Aleshores algunes coses varen canviar, ja no estava tantes hores a casa i he conegut bellíssimes persones.

Crec que moltes empreses tindrien enveja de l’harmonia que hi ha en el treball a Trueta. Aquesta “labor” d’estar ajudant a països del tercer i quart món, que tanta misèria passen, que si més no els podem ajudar enviant-los material sanitari…… i per un altre cantó, reciclar que és ideal pel medi ambient, on tothom hauria de tenir tanta cura i posar-li més mà.

Ser voluntària m’omple d’orgull. Em fa sentir una persona més valorada perquè faig coses….. el treball em fa sentir-me útil en aquesta vida.

Bé, crec que ho hauria de aquí, sinó, ja m’aniria enrotllant en un pròxim futur i això és dolent si més no per a mi; pensar i dir coses en un futur incert m’angoixa. Però sé que el fet d’estar a la Trueta sempre serà un pas ben fet.

Una voluntària agraïda de treballar en aquesta fundació.

Qui Ajuda a Qui?

Qui ajuda a qui? o Qui necessita a qui? Dues preguntes que en el cas de la Fundació Humanitària Doctor Trueta, la nostra Trueta, poden quedar respostes si atenem tres factors correlacionats entre ells. Aquests inputs són el Tercer Món, el Medi Ambient i els treballadors / voluntaris.

S’ajuda al Tercer Món mitjançant l’enviament de material sanitari divers, que un cop arribat al Congo, a Cuba entre d’altres destinacions, és ben rebut per la població local que ella mateixa es distribuirà com cregui convenient i necessiti.

Es col.labora amb el Medi Ambient a partir del reciclatge de medicament que els voluntaris o treballadors del centre realitzen.

La Trueta ajuda als usuaris del seu centre oferint-los una sortida laboral pels qui hi treballen i una sortida més lúdica pels que hi fan hores de voluntariat. Tots ells malalts mentals on tenen un sortida a la seva malaltia. Malalties mentals que l’únic que aporten als usuaris és malestar, trobar-ho tot negre, pensaments negatius entre d’altres simptomatologies.

A partir de processos de producció senzills els usuaris reciclen el medicament i encaixen material sanitari per poder ser enviat a països del Tercer Món i això dóna lloc a petites cinèrgies on els treballadors de la Trueta poden interrelacionar-se entre ells creant així grups d’amistat fora del centre. Aquests cercles d’amistat no tenen altre finalitat que crear coal.lició de grup i enfortir les relacions, per poder desenvolupar el treball molt millor, enriquint l’autoestima del voluntari i fomentant la participació entre ells.

I finalment els usuaris ajuden els usuaris. Tothom pot necessitar ajuda en algun moment concret. Ajuda i seràs ajudat.

Qui ajuda a qui? o Qui necessita a qui? Simplement tothom necessita ajudar i tothom necessita que se l’ajudi. Són variables bidireccionals on el nexe d’unió és la pròpia Fundació Humanitària Doctor Trueta que fa de vincle entre el Tercer Món, Medi Ambient i Treballadors / Voluntaris.

Jesús Rafart Boix
Voluntari de la Trueta

Poesia d’un treballador del C.E.T. El Merma

Quan hi ha tanta gent navegant per mars on hi
falta el verd de l’esperança i on les ones
de la felicitat no són més que miratges.

Quan per multituds els colors de la vida són estèrils
i massa sovint tanta gent camina per senders de tristesa
que mai són sincers però es tenyeixen de realitat.

Quan el món plora perquè l’ofèn el malson veritable
de la desigualtat entre un nord que trepitja a un sud
massa cansat d’escoltar paraules que menteixen i alimenten la gana.

És llavors el moment en què la Fundació compadeix
al planeta amb el somni vestit de veritat que és donar la ma
als pobles oprimits per la tristesa.

A la Fundació Humanitària Dr. Trueta vivim per fer
viure tantes vides que no viuen i morim per fer morir la
pobresa econòmica i anímica.

Carles Aguilar Serra
Treballador del C.E.T. El Merma – Fundació Dr. Trueta

L’essència de la Trueta

Tres anys i mig buscant feina, anant a 50.000 entrevistes i sempre les mateixes respostes:

-“busquem un candidat amb un altre perfil”
-“Ja et direm alguna cosa” i res
-“hi ha molts candidats amb un currículum millor”,

i si buscava feines considerades inferiors, em trobava crits a dojo, no m’ajudaven, i m’acomiadaven. Vaig arribar a una situació molt desesperada, la meva malaltia no em deixava desenvolupar com els altres i no podia treballar enlloc. M’estava sempre a casa, estirat al llit, sense fer res, anar pensant com podia sortir d’aquest cercle viciós. Però un dia, els meus pares es van assabentar de l’existència de la Fundació Josep Trueta, i jo hi vaig trucar ràpidament, vaig demanar una entrevista amb el Dr. Carles Furriols. Després de l’entrevista em va dir que la setmana següent ja podia començar a treballar. Ja fa gairebé 8 anys que treballo al Trueta, i he aconseguit recuperar l’estabilitat psíquica i emocional, a més surto els caps de setmana amb els companys de feina, fem el camino de Santiago, etc..

Actualment estic prenent menys de la meitat de la medicació que prenia abans de començar a treballar al Trueta, em trobo molt millor, la meva vida ha canviat radicalment, faig coses que no m’imaginava poder fer mai.

I tot gràcies a la teràpia ocupacional que es practica a la Fundació Trueta, combinat amb els fàrmacs i els consells dels psiquiatres de cada usuari.

L’ambient de treball és molt bo, la gent és bona, es treballa sense nervis, sense pressions, sense un ambient competitiu, les persones són més importants que la feina, ens ajudem molt. Tots aquests factors junts fan que es respiri un ambient òptim perquè el malalt pugui sortir del pou on es troba.

En resum, i com a reflexió final, penso que la societat actual és molt competitiva i exclusiva, de manera que el malalt mental es veu obligat a refugiar-se en centres com el Trueta, que per tant, són molt importants.

Entrevista a dues voluntàries de la Trueta

Quant temps fa que vens a la Trueta?

Laura: A l’octubre farà 8 anys.
Pilar: Si fa o no fa, una mica més tard.

Perquè vas decidir regalar el teu temps a la Trueta?

P: perquè feia uns mesos o uns anys que havia passat un trauma molt fort, es va morir el meu marit i de cop i volta em vaig passar de tenir una família nombrosa i una casa plena de gent a quedar pràcticament sola. Això és difícil d’acceptar, passes de tenir molta feina i dedicar-t’hi moltíssim, a part de trobar la falta que et fa el marit i la resta de família, et trobes que no saps què fer perquè la casa i la feina, queden en un segon terme. Aleshores vaig tenir la sort de conèixer una senyora, la Laura, que un dia parlant em va dir que venia a la Trueta. Vaig pensar que era una bona cosa i m’ho vaig rumiar una mica, més que res pensava si m’acceptaríeu, i un bon dia que estava predisposada, vaig venir i vaig parlar amb en Carles Furriols, a veure si ho veia bé, que jo pogués fer alguna cosa, ajudar i col·laborar una mica, em va dir que si i des de llavors que estic venint i fins ara.

L: per fer un servei als demés, perquè normalment sempre he dedicat un temps als altres i en aquells moments no en feia cap de servei i es troba a faltar i vaig decidir de venir aquí.

Perquè us vareu decidir per aquí la Trueta? Com la vareu conèixer?

L: Jo abans havia estat dependenta en una farmàcia i la cosa dels medicaments sempre m’ha agradat i ho vaig conèixer a través de la premsa comarcal. Sortia un article de la Trueta i que feien envaïments al tercer món. No sabia que hi haguessin voluntaris però vaig pensar que m’agradaria i vaig venir a demanar si m’hi volien. Vaig venir a veure amb en Carles, i m’hi va voler. Així de senzill.

P: La Laura és més entregada, jo vaig més egoistament. Perquè primer he començat a omplir un buit meu i ella això ho ha fet d’una forma molt més voluntariosa i molt més desinteressada.
Jo vaig conèixer i triar la Trueta per la Laura.

Què creieu que us aporta?

L: t’omple, et sents útil. No ho sé, potser t’hi sents sense ser-ho.

P: és un lloc que vens d’una forma tranquil·la, un ambient molt bo. Mai hem vist un moment de tensió, ni per part de les Terapeutes ni dels usuaris. La veritat és que hi vens a gust. Em trobo molt més bé venint aquí que no pas passar la tarda anant a prendre un cafè. Una altra cosa em costaria de fer i això és molt tranquil.
M’ha ajudat moltíssim i he trobat un suport i un consol venint aquí. M’han donat molt més que no pas jo he pogut arribar a fer aquí. És irrisori el que jo pugui arribar comparat amb el bé que m’ha anat, t’omple la vida. No coneixia res del que era la Trueta, si que coneixia amb en Furriols i sabia que era metge i que s’havia dedicat gairebé tota la vida a fer aquest tipus de coses.

L: en parlem molt amb la Pilar, l’ambient que hi ha aquí. Si no fos per aquest ambient, no ho sé. No hi ha xafarderies, un ambient tranquil, un respecte. Cadascú fa la seva feina. A nosaltres ens agrada perquè és de portes endins, ningú veu que vens aquí. A mi una de les coses que em sap greu haver anat a la televisió, és perquè hi va haver gent que es va assabentar del què feia. Gent de l’edifici de casa meu, de la mateixa escala, ho van saber per la televisió, i farà vuit anys que vinc aquí. Jo no ho havia dit a ningú, penso que el què faig no ho he de dir. És un voluntariat, no m’agrada que sàpiguen això. Aquí com que és de portes endins i hi ha discreció, ens hi trobem bé.

L: en definitiva es rep més del que es dóna.

Creus que el que fem és important? Perquè?

P: molt important. Perquè estem fent una feina d’ajuda a diferents països i a unes persones que estan necessitades del més elemental. Aquí tot el què es recull, es tria i s’envia. Aquí el què fem a vegades penses que no té importància i allà ho reben amb una il·lusió i una necessitat que tenen de tot això que penso que és molt important. Potser s’hauria de saber més a nivell del carrer tot el què estem fent i del què ha fet en Carles Furriols. M’imagino que no li ha set gens fàcil, ni ho és, arribar a un país estranger i donar-se a conèixer o que vulguin acceptar l’ajuda. Totes aquestes coses són difícils i a més de la voluntat i la generositat, a més s’ha de tenir un caràcter especial, un caràcter obert perquè la gent el coneguin i l’acceptin. Tot el conjunt de la Trueta té un mèrit molt important.

L: estic totalment d’acord amb la Pilar i a més, 2 motius més. Els llocs de treball que crea als usuaris. Em demano sense la Trueta, què farien aquests nois. Què farien? I després el tema del reciclatge. Són els tres aspectes importants. Veus tot això que nosaltres anem triant, tot això, abans anava a les escombraries.

P: Quan veus això, al principi i encara ara, m’horroritzo. Trobes una bossa amb quatre o cinc capses del mateix medicament gairebé per encetar i llençar-ho a les escombraries, penso per la mort de Déu quina poca consciència! Estem en un món que fa falta tot, i aquí ho llencem. Els metges potser no n’haurien de receptar tan, fer-ho d’una forma més espaiada, que tinguessin tot el que els fa falta, però no tantes cantitats i que a més són cars. Fa mala consciència. Veus que hi ha coses que són molt importants i necessàries i es llencen.

L: Aquí ho llencem tot i allà no tenen res. Això rebel·la.

Quins beneficis t’aporta el venir?

P: a mi em va molt bé, perquè sé que tinc una obligació de sortir de casa. Sinó potser no ho faria. I a més sortir de casa i fer alguna cosa. Jo no sé està asseguda sense fer res. Em sento útil, no sé fins a quin punt. A part, jo ja tinc una edat que m’és necessari moure’m i caminar, i si no és per una cosa determinada no ho faig, no sortiria de casa o sortiria molt poc. Després et fa obrir el ulls a moltes coses que desconeixes, i et dones compte de les necessitats que hi ha. Amb els nois que hi ha aquí és una lliçó, mai no hi ha hagut el més petit malentès. Al contrari, són amables. A la que veuen que vas amb una caixa i no la pots buidar al sac, vénen i se t’ofereixen. Tenen una sèrie de detalls que s’han de tenir molt en compte i que de vegades gent molt educada i amb molta carrera, potser no tenen tota aquesta sensibilitat que tenen aquests nois.

L: per mi és i ha sigut un enriquiment personal constant. A través de l’Eva Sey, que va plega i em sap molt greu, he pogut veure que la integració és possible. La integració total. No només per la manera que parlava tan bé el català sinó per tot. Un dia li vaig demanar com s’ho havia fet per parlar tan bé el català. I amb una senzillesa i naturalitat em diu: és que jo sóc d’aquí. Des dels quatre anys que sóc aquí i em considero d’aquí i he pujat com els nens d’aquí. Jo això em va fer treure el barret. Veus que hi ha gent que ho té molt clar i que vénen de l’Àfrica i gent que vénen de la península, encara no han après a parlar el català. A vegades, arrel de la immigració que en tenim tanta, penso que no és possible, però a través de l’Eva penso que si. Tot i que això depèn molt de cadascú si es vol integrar o no. Però que és possible, penso que si. A part d’això, coneixes a moltíssimes persones i això enriqueix molt. També m’agrada compartir la feina amb els usuaris. A mi m’agradaria, no sé si s’aconsegueix, però que els hi pogués fer costat, que ho notessin, que sóc un més que ells i que no hi ha diferència. Faig la mateixa feina que ells. I ami això m’agrada, m’agrada estar amb ells.

Quina és la primera impressió que vas tenir de la Trueta quan vas venir per primer cop?

P: quan vaig entrar, hi havia en Luís que anava pintant les parets, om que no el coneixia, em van haver d’anar explicant les coses i ensenyant-les, no sabia si era un pintor o si era una feina que feia perquè convenia en aquell moment. I després, no va ser un ambient estrany, una cosa bastant normal. En aquella època venien molts objectors de consciència, més que malalts mentals. Estava bé, perquè ells eviten fer el servei militar i en fan un altre més pràctic, més útil i més com cal.

L: Que arribés a tants llocs i tan lluny, em vaig quedar parada que és mogués a tans llocs.

Què és el que t’ha sorprès més de la Trueta?

L: és tot plegat. No puc separar.

P: és un conjunt. No només s’acaba amb els medicaments, heu recollit màquines de cosir, roba, llençols i vànoves de fàbriques que plegaven, material sanitari, cadires de rodes, material escolar i tot aquest material també anava a altres països. Ja no només és la medicació que és molt important i que fa molta falta, però segur que les màquines de cosir el bé que els ha anat per emancipar-se una mica d’elles mateixes i que si no hagués set a través de la Trueta penso que no haurien pogut fer-ho. Veus que hi ha tants malalts i gent que els hi falta un membre, i que com s’ho deuen passar, a part dels medicaments hi ha molta altra part que també és necessària, es mouen moltes coses, vaixells, transport, i es pensen amb moltes coses i es toquen moltes tecles.

Què en penseu de la situació actual de la Trueta?

L: que és llastimós. Valoro la fermesa dels dirigents per no abandonar, i que segueixin lluitant pel projecte i que tirin endavant per millorar la situació. Crec que això només es pot aguantar quan s’esta molt convençut que el què es fa és positiu i realment ho és amb molts aspectes. I si no és així, no es pot aguantar una situació com la que estem vivint a la Trueta. Si no creus que realment el què estas fent és molt importnat, no sa’guanta.

P: és una entrega convençuda.

Si poguéssiu canviar alguna cosa, quina seria?

L: no canviaria pas res. Jo hi estic molt bé.

P: Està bé. Canviarem de local, potser. Canviar d’espai si aquest us queda reduït i us és complicat. Ja ho heu anat fent, heu anat fent canvis, treieu molt suc de tot el que hi ha aquí. I el personal molt bé.

L: si no no vindriem pas. Quan fas una cosa es fa a gust.